La transició energètica que cal fer cap a les energies renovables no només ha de tenir en compte la vessant tecnològica, sinó que també ha d’anar acompanyada d’una transformació social. És una oportunitat única per a renovar els valors associats a les noves tecnologies i promoure l’accés a l’energia com a dret. Per a consolidar noves dinàmiques de poder que, a diferència de les que han caracteritzat l’era de l’energia fòssil, estiguin bassades en una idea més democràtica, sostenible i justa de l’energia. Noves dinàmiques, en fi, més feministes.
Les dones són les gestores de l’energia de la vida. Assumeixen gran part de la responsabilitat de les cures a les llars i en canvi, resten excloses del poder per decidir sobre el model energètic actual i futur. La seva absència és més que evident en els àmbits de poder del món energètic, tant si parlem d’espais empresarials com públics o de la societat civil.
La creativitat femenina i el seu potencial d’innovació estan sub-representades com a font de creixement econòmic i generació de feina. Segons dades d’Eurostat (2017), mentre que les dones constitueixen el 52% del total de la població europea, i el 59% d’elles tenen un títol universitari de llicenciatura o de nivell superior, únicament representen el 40% del personal contractat en els sectors científics i d’enginyeria i només un 30% de les start-up estan impulsades per dones.
Algunes de les reflexions incloses en aquest article són part de les conclusions del XXI FES: Traçant rutes cap a la transició energètica ecofeminista
Però una mirada més feminista del món energètic va més enllà de la presència física de les dones en espais de poder. El repte consisteix a encarar una transició energètica que no només reculli i doni protagonisme a les veus del conjunt de la ciutadania –sense que cap grup social quedi invisibilitzat-, sinó que posi la vida al centreen totes les seves polítiques, estratègies i actuacions.
Una transformació col·lectiva
Aquesta visió de la transició energètica comporta un repte addicional: trobar-ne solucions col·lectives. Establir un nou model que tingui la revolució energètica com un dels pilars de la transició eco-social implica l’organització del conjunt de la societat. Però trobar solucions globals requereix de temps i de voluntats comunes. Per tant, un dels reptes col·lectius més grans davant del qual ens trobem és com treballar la transició energètica de manera transversal, des de la ciutadania i més enllà de la participació activa en moviments socials.
Algunes idees clau
En primer lloc, les polítiques públiques s’han d’encarar cap els interessos comuns de la societat i per aquest motiu, els moviments socials, les entitats i la ciutadania han de mobilitzar-se en massa, a través de diferents canals de participació, per aconseguir un major impacte, amb la complicitat i servei de les institucions.
Cal canviar el model social, les necessitats, incorporar el concepte de la vida com a centre dels interessos. Qui actualment s’encarrega majoritàriament de les tasques reproductives, de cuidar la vida són les dones; però qui fa la política energètica (visible) ara són els homes, i cal que l’administració local inverteixi rols i es promogui un canvi efectiu i inclusiu.
L’ecofeminisme promou trencar amb els binomis que hi ha instaurats en la societat: home/dona; públic/privat; producció/reproducció. S’ha de començar a reconèixer els treballs no reconeguts i construir un model on puguem decidir totes les persones. Es busca un model energètic on hi hagi una xarxa de suport mutu entre els diferents actors de la societat i per tant, establir un canvi de paradigma. Un que deixi enrere la visió de l’energia com a negoci i l’assumeixi com un dret fonamental de la societat.
S’ha de fomentar el paper de la dona dins el sector privat i públic i valorar a les persones pels seus coneixements i professionalitat, no pel seu gènere. I aquest canvi comença a les escoles, als instituts, a les universitats, però també a casa i al carrer. L’escenari perfecte per a construir un nou model energètic amb un lideratge compartit i amb major eficiència social, econòmica i tecnològica.
