Ara que tot just el Parlament de Catalunya ha aprovat el reconeixement del Dret Humà a l’Aigua, incorporant-lo a la Llei d’Aigües, i que s’ha aprovat la implantació d’un Mínim Vital d’aigua, que s’aplicarà de forma universal i bonificada al 100% per a les llars vulnerables, volem anarlitzar en aquest article com seria el reconeixement al voltant del dret a l’energia.
Ecoserveis ha desenvolupat informes al voltant del concepte del dret a l’energia, el darrer publicat per la Taula del Tercer Sector, en els que es vinculava el dret a l’energia amb el dret humà a l’aigua.
L’any 2010 marca la consolidació jurídica formal del dret humà a l’aigua i al sanejament per part de les Nacions Unides (Resolució 64/292 de l’ONU). Aquesta consolidació no va crear el dret ex nihilo; va cristal·litzar dècades d’interpretació, pràctica i consens polític. L’energia, tot i que avui no està formalment reconeguda com a dret humà, segueix cada vegada més una trajectòria sociojurídica paral·lela. Comprendre com l’aigua va assolir aquest estatus ofereix un model clar de com l’energia podria recórrer el mateix camí.
La història de l’aigua demostra que els drets humans no són estàtics. Evolucionen a mesura que canvien les societats, es transformen les condicions materials i es fan visibles noves formes de vulnerabilitat.
Els drets humans no apareixen plenament formats d’entrada
El dret a l’aigua no va ser inclòs explícitament en els textos fundacionals dels drets humans. Ni la Declaració Universal dels Drets Humans ni el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals mencionen l’aigua com un dret autònom.
En lloc d’això, l’aigua va ser interpretada progressivament com a implícita en el dret a un nivell de vida adequat i en el dret al gaudi del més alt nivell possible de salut.
Només més tard —a través de la interpretació jurídica, la mobilització política i la clarificació institucional— l’aigua va arribar a ser reconeguda com un dret humà diferenciat.
L’energia es troba avui exactament on va estar l’aigua en el seu moment. És indispensable per a la salut, la dignitat, la conservació dels aliments, el confort tèrmic, la comunicació i la participació en la societat.
El soft law precedeix el dret vinculant
L’aigua no es va convertir en un dret humà mitjançant un únic acte jurídic. El seu reconeixement va emergir gradualment a través de conferències internacionals, declaracions i marcs de política pública, molt abans d’incorporar-se a interpretacions jurídiques vinculants. Aquesta fase de “dret tou” va permetre construir consensos abans d’arribar a la codificació legal.
L’energia ja es troba en aquesta fase. Els fòrums internacionals sobre clima, desenvolupament i sostenibilitat presenten cada vegada més l’accés a l’energia moderna com un element essencial per a l’erradicació de la pobresa, la salut, l’educació i la igualtat de gènere. El mateix espai discursiu que en el seu dia va acollir el debat sobre l’aigua alberga avui el debat sobre l’energia, especialment en el context de la descarbonització i les transicions justes.
Els drets cristal·litzen a través de lluites per la justícia
L’acceleració decisiva del dret a l’aigua va sorgir del conflicte social: les protestes contra la privatització, els increments de preus i l’exclusió —de manera especialment visible a l’Amèrica Llatina— van transformar l’aigua en un símbol de dignitat, justícia i resistència a la mercantilització.
Els drets humans solen emergir quan la provisió basada en el mercat fracassa de manera visible en la protecció de les persones més vulnerables.
L’energia presenta avui situacions similars: volatilitat de preus, talls de subministrament i una exposició desigual a la inseguretat energètica durant les crisis. A mesura que els sistemes energètics s’electrifiquen i es descarbonitzen, aquestes tensions s’intensifiquen. Quan l’accés a l’energia esdevé precari o inassequible, la mobilització política al voltant de la justícia energètica no és hipotètica: és previsible.
De l’abstracció a les obligacions
El reconeixement de l’aigua com a dret humà es va tornar operatiu quan es va traduir en obligacions concretes, habitualment resumides en : disponibilitat, qualitat, accessibilitat, assequibilitat i no-discriminació.
Aquest marc va desplaçar el debat de si l’aigua és un dret cap a què han de fer els Estats per garantir-lo.
Un futur reconeixement del dret a l’energia requeriria, gairebé amb tota seguretat, el mateix pas: una energia mínima vital, accessibilitat, protecció davant l’exclusió per incapacitat de pagament i salvaguardes específiques per als grups vulnerables. Sense aquest pas, qualsevol dret resta en el pla retòric. Amb ell, la política pública esdevé exigible i responsable.
L’energia com el següent dret humà a ser reconegut
Des d’una perspectiva històrica, reconèixer l’energia com a dret humà no suposaria una expansió del marc dels drets humans més enllà de la seva lògica, sinó la seva continuïtat.
De la mateixa manera que les societats modernes van acabar acceptant que les llibertats civils no tenen sentit sense alimentació i habitatge, i que l’habitatge és indigne sense aigua i sanejament, avui s’enfronten a la realitat que una vida digna sense energia ja no és possible.
L’energia no és simplement un altre servei. És el vector del qual depenen la salut, la seguretat, la participació i la igualtat.
Conclusió: no és una qüestió de “si”, sinó de “com”
El reconeixement del dret humà a l’aigua ens deixa tres ensenyaments essencials: els drets emergeixen de manera incremental, la lluita política importa i els serveis indispensables per a la dignitat poden passar de ser mercaderies a drets protegits.
La història suggereix una conclusió clara: quan l’accés a un servei essencial es converteix en una condició per viure amb dignitat, el dret internacional dels drets humans acaba adaptant-se per reflectir aquesta realitat.
