Una transició energètica inclusiva proporciona a les persones els mitjans per influir en les decisions, accedir als beneficis i exigir responsabilitats a les institucions. Escoltar és el punt de partida.
A Ecoserveis, el treball amb les llars ens mostra fins a quin punt la transició energètica està vinculada a la vida quotidiana. Les persones l’experimenten a través de les factures, la temperatura dels habitatges i la possibilitat de millorar les seves condicions de vida. El seu caràcter just depèn que puguin accedir als suports disponibles i decidir sobre aquestes qüestions.
Aquesta perspectiva va orientar la intervenció de la nostra companya Marta García en una trobada recent de Fair Energy Transition for All (FETA) a València, dedicada al paper de la participació en una transició energètica justa. La qüestió central és quina influència tenen les persones sobre les decisions que les afecten i com la seva experiència pot contribuir a canviar les condicions que generen exclusió.
Comprendre què limita la capacitat de decidir
La capacitat de beneficiar-se de la transició energètica està distribuïda de manera desigual. Algunes llars poden invertir en tecnologies eficients o accedir a programes de finançament. D’altres s’enfronten a barreres econòmiques, administratives o relacionades amb l’habitatge que l’esforç individual no pot resoldre.
La pobresa energètica sorgeix de la interacció entre aquestes condicions. Els ingressos importen, juntament amb la qualitat de l’habitatge, els costos energètics i les necessitats de salut. Un ajut pot alleujar una dificultat mentre d’altres continuen sense resoldre’s. Una llar pot rebre suport per pagar les factures i continuar vivint en una casa que no pot mantenir a una temperatura adequada.
Entendre així la vulnerabilitat dirigeix l’atenció cap a les normes i els serveis que condicionen les opcions de les persones. També canvia les preguntes que s’han de fer les institucions: què impedeix a una llar actuar i què ha de canviar perquè pugui fer-ho?
L’experiència viscuda revela on fallen els suports
Les persones que experimenten pobresa energètica tenen un coneixement essencial sobre aquestes barreres. Saben en quin moment un tràmit esdevé inassumible, quins requisits les exclouen i com problemes aparentment independents es reforcen entre si. La seva experiència revela la distància entre el suport que una institució ofereix i el que una persona pot utilitzar.
Aquest coneixement és fonamental perquè la informació, per si sola, no crea les condicions per actuar. Comprendre els beneficis de la rehabilitació ofereix poques opcions a qui no pot finançar les millores o obtenir el consentiment de la propietat. Saber que existeix un ajut econòmic serveix de poc si sol·licitar-lo continua sent inaccessible.
Escoltar aquestes experiències permet identificar què exigeixen els programes a les llars i si aquestes expectatives són realistes. També ajuda a entendre per què l’assistència immediata s’ha de connectar amb millores a llarg termini. Quan les mateixes dificultats es repeteixen, les llars aporten evidències de condicions que continuen sense resoldre’s.
Perquè aquest coneixement millori les polítiques, les persones necessiten oportunitats per influir en la resposta institucional.
La participació ha d’influir en les decisions
Una participació significativa comença per aclarir què pot canviar. Poden les persones influir en la definició del problema? Poden modificar els criteris d’accés, les prioritats d’inversió o el repartiment dels beneficis? Mantindran un paper durant la implementació?
Aquestes preguntes determinen l’abast de la seva influència. Demanar opinions quan les decisions principals ja estan preses deixa poc marge perquè l’experiència viscuda afecti el resultat.
Les institucions també han de fer accessible la participació. El temps disponible, les responsabilitats de cura, els costos de desplaçament i els formats inaccessibles condicionen qui hi pot contribuir. Sense els suports adequats, els processos participatius corren el risc de reproduir les desigualtats que pretenen abordar.
La rendició de comptes completa aquesta relació. Les persones participants han de saber com s’han utilitzat les seves aportacions, quines propostes han influït en les decisions i per què d’altres no s’han incorporat. Aquest retorn permet valorar la resposta institucional i mantenir la implicació mentre els compromisos es porten a la pràctica.
El canvi durador és la prova
Avaluar la participació exigeix mirar més enllà de les xifres d’assistència. Les preguntes més rellevants són quines prioritats han orientat el resultat, qui ha accedit als recursos i quines barreres han desaparegut.
Aquesta mateixa anàlisi s’ha de mantenir quan acaba un projecte
