La pobresa energètica d’estiu ja no és una qüestió marginal. A tot Europa, unes onades de calor cada vegada més llargues i intenses estan posant de manifest una mancança en la manera com tradicionalment s’ha entès i abordat la pobresa energètica.
Durant anys, la majoria de les polítiques i els projectes s’han centrat principalment en l’hivern: en si les llars es poden permetre una calefacció adequada i mantenir una temperatura interior mínima. Això continua sent essencial, però ja no és suficient.
L’experiència de projectes en què ha participat Ecoserveis, com ara CoolToRise, demostra que la pobresa energètica d’estiu no es pot entendre únicament a partir dels ingressos, les factures energètiques o les dades meteorològiques. Sorgeix de la interacció entre l’exposició a la calor, la qualitat de l’habitatge, les condicions del barri, la salut, les circumstàncies socials i la capacitat real de les persones per adaptar-s’hi.
El repte consisteix ara a passar d’un enfocament limitat a l’assequibilitat de la calefacció a una comprensió més àmplia de la vulnerabilitat tèrmica al llarg de tot l’any.
Qui són, a la pràctica, les persones més vulnerables?
La pobresa energètica encara s’avalua sovint utilitzant els ingressos com a principal indicador de vulnerabilitat. Els ingressos són importants, però el risc durant l’estiu està molt més condicionat per factors espacials i físics i es pot resumir en quatre elements: exposició a la calor, habitatge inadequat, estat de salut i capacitat d’adaptació.
A la pràctica, alguns dels grups amb més risc són les persones grans que viuen soles, especialment les que resideixen en habitatges mal ventilats o en barris urbans densament poblats.
Les persones amb malalties cròniques o discapacitats també poden estar exposades a un risc més elevat, especialment quan la calor afecta la mobilitat, la medicació, el descans o la capacitat per dur a terme activitats bàsiques de la vida quotidiana.
Les llars amb ingressos baixos que viuen de lloguer constitueixen un altre grup especialment vulnerable. Sovint no poden rehabilitar l’habitatge, instal·lar proteccions solars exteriors, millorar els sistemes de ventilació o substituir electrodomèstics ineficients. Fins i tot quan disposen d’aire condicionat, la por a unes factures elèctriques elevades pot impedir-los utilitzar-lo.
El codi postal també pot ser un indicador de la pobresa energètica a l’estiu. Els barris presenten diferències significatives pel que fa a solucions basades en la natura, densitat edificatòria, accés a equipaments públics, temperatures nocturnes i concentració de població vulnerable.
Mirar més enllà de la dimensió de la llar
Projectes com CoolToRise també van demostrar que la pobresa energètica d’estiu no es pot resoldre únicament mitjançant recomanacions adreçades a les llars o canvis individuals de comportament.
Les persones poden abaixar les persianes, ventilar a la nit o beure aigua. Tanmateix, aquestes estratègies tenen un impacte limitat quan l’habitatge se sobreescalfa per les seves pròpies característiques constructives, el carrer es manté calent durant tota la nit o no és possible obrir les finestres a causa del soroll, la contaminació o problemes de seguretat.
L’edifici i el barri són, per tant, unitats centrals d’anàlisi.
Un habitatge situat a l’última planta, mal aïllat i ubicat en una zona urbana densa amb poca vegetació pot mantenir temperatures elevades molt després que la temperatura exterior hagi baixat. En canvi, una llar amb un nivell d’ingressos similar, però situada en un edifici ombrejat i ben ventilat, pot afrontar una exposició molt menor.
La pobresa energètica d’estiu no és únicament un problema de consum individual, sinó també d’habitatge, disseny urbà, espai públic i capacitat institucional.
Política pública en matèria de pobresa energètica d’estiu
Des que CoolToRise es va desenvolupar, entre el setembre de 2021 i l’agost de 2024, la pobresa energètica d’estiu ha guanyat reconeixement en l’àmbit de les polítiques públiques. Noves investigacions, debats i iniciatives reconeixen cada vegada més que l’accés a una refrigeració adequada s’està convertint en una qüestió social i de salut pública.
Tanmateix, una gran part de l’evidència disponible continua basant-se principalment en dades de temperatura exterior, indicadors de renda i enquestes a les llars. Aquestes dades són útils, però no expliquen del tot què passa dins dels habitatges ni com les persones experimenten la calor.
Dues llars amb els mateixos ingressos i situades a la mateixa ciutat poden afrontar nivells de risc radicalment diferents. L’exposició pot variar en funció de si l’habitatge es troba a la planta baixa o a l’última planta, de la seva orientació i exposició solar, de la qualitat de l’aïllament i de les proteccions solars exteriors, de la possibilitat de ventilar de manera segura durant la nit, de la densitat i la morfologia de l’entorn urbà, de la presència d’arbres, zones verdes i espais públics ombrejats, o de l’eficiència i l’assequibilitat dels sistemes de refrigeració.
L’evidència actual també tendeix a subestimar allò que es podria anomenar la “cultura de la calor”: els hàbits, les expectatives, els coneixements i les normes socials que influeixen en la manera com les persones responen a temperatures interiors elevades.
El confort tèrmic no es percep de la mateixa manera a l’hivern i a l’estiu. Les persones solen mostrar una capacitat d’adaptació fisiològica i conductual més gran a les temperatures càlides que a les de fred. Això significa que un únic llindar fix de temperatura interior no pot descriure plenament ni el confort ni el risc durant l’estiu.
La governança és tan important com les infraestructures
La pobresa energètica d’estiu afecta de manera transversal els àmbits de l’energia, l’habitatge, la salut, els serveis socials, l’adaptació climàtica i la planificació urbana. Tanmateix, aquestes àrees sovint es gestionen per separat.
Els refugis climàtics i les mesures de refrigeració a escala de barri funcionen millor quan les responsabilitats estan clarament distribuïdes i els actors locals comparteixen informació.
Els municipis poden identificar els barris més vulnerables; els serveis sanitaris, les persones amb més risc; les organitzacions socials poden mantenir relacions de confiança amb la població; i els departaments d’habitatge poden conèixer l’estat del parc residencial. Sense coordinació, totes aquestes peces es mantenen desconnectades.
La governança no s’ha de considerar un aspecte secundari de la intervenció tècnica. Sovint és el factor que determina si les mesures arriben realment a les persones que les necessiten.
De les respostes estacionals a la protecció durant tot l’any
Abordar la pobresa energètica d’estiu requereix alguna cosa més que afegir mesures de refrigeració a polítiques concebudes originalment per a l’hivern. Exigeix canviar la manera com s’entén, es mesura i s’afronta la vulnerabilitat energètica.
Els projectes i les administracions públiques haurien d’avaluar si els habitatges continuen sent segurs i habitables durant tot l’any, tenint en compte no només els ingressos de la llar i els costos energètics, sinó també les temperatures interiors, el comportament tèrmic de l’edifici, les condicions de salut, el règim de tinença, les característiques del barri i l’accés a infraestructures públiques de refrigeració.
Això també implica garantir que les mesures destinades a reduir la pobresa energètica d’hivern no incrementin involuntàriament el sobreescalfament durant l’estiu. Les estratègies de rehabilitació han de combinar l’aïllament amb proteccions solars exteriors, ventilació, refrigeració passiva i mesures de protecció davant de guanys solars excessius.
La recomanació central és, per tant, clara: l’abordatge ha de passar d’un enfocament limitat a l’assequibilitat de la calefacció a un marc de vulnerabilitat tèrmica durant tot l’any.
La pobresa energètica d’estiu no és simplement pobresa energètica d’hivern en condicions més càlides. Té els seus propis factors determinants, patrons espacials i desigualtats. Les respostes eficaces han de partir de l’experiència viscuda de les persones i actuar simultàniament en els nivells de la llar, l’edifici, el barri i les institucions.
Només connectant aquestes dimensions es podrà garantir que la transició cap a habitatges més eficients i resilients davant del canvi climàtic protegeixi també les persones més exposades a la calor.
