La transició energètica, essencial per afrontar la crisi climàtica, comporta transformacions profundes en els sistemes econòmics, socials i territorials. Massa sovint, però, aquestes polítiques es dissenyen des d’una òptica eminentment tecnocràtica, sense incorporar de manera sistemàtica la dimensió social dels canvis que promouen. És per això que es fa necessari establir mecanismes de social proofing o de “validació de la dimensió social”, és a dir, fer una revisió crítica amb perspectiva social, com a part estructural de qualsevol política o iniciativa de transició energètica.
Aquesta validació de l’eix social implica avaluar com les polítiques impacten sobre diferents grups socials, si poden generar noves desigualtats o agreujar les ja existents, i fins a quin punt tenen en compte les diverses realitats territorials i socioeconòmiques. La història recent mostra com mesures necessàries i benintencionades, com certes subvencions a la rehabilitació energètica o les renovables, o les zones de baixes emissions, poden acabar agreujant desigualtats existents o inclús afavorint els sectors més benestants si no es dissenyen amb criteris d’equitat i s’inclouen mesures específiques pels més vulnerables.
Aquesta necessitat d’integrar la dimensió social en la transició energètica connecta directament amb el concepte de societal readiness , impulsat per la Comissió Europea en els seus programes de recerca i innovació vinculats al desenvolupament de noves solucions tecnològiques. Societal readiness fa referència al grau en què una societat està preparada per adoptar, acceptar i integrar una innovació, tecnologia o canvi, especialment en contextos que impliquen transformacions socials, ambientals o tecnològiques importants.
En aquest marc, es considera essencial que els projectes, especialment en sectors com l’energètic, que afronten transformacions estructurals, demostrin que aborden necessitats socials reals. Això implica anar més enllà de treballar l’acceptació de solucions ja desenvolupades i garantir la participació activa de diversos actors socials al llarg de tot el cicle dels projectes, per assegurar que les solucions resultants siguin també socialment viables i sostenibles.
Si volem aprofitar la transició energètica per construir un model energètic més just, incorporar el social proofing i la perspectiva de societal readiness hauria de ser una condició bàsica en l’elaboració de polítiques públiques i en el desplegament de noves infraestructures. Només així es pot garantir una transició energètica justa, que no només sigui ecològicament sostenible, sinó també socialment legítima.
