Per Adrià Serarols, tècnic energètic a Ecoserveis

Dins la necessària transició energètica, sens dubte la mobilitat és un sector clau que ja està fent passes cap a la descarbonització. Sovint es parla no només de canviar els vehicles convencionals per elèctrics, sinó també de canvis socials pel que fa als diferents mètodes de transport, incentivant l’ús de transport públic, trens i vehicles compartits.

Però, dit això, estem avançant en la direcció correcta? El canvi que estem experimentant soluciona les diferents bretxes socials que arrosseguem del model anterior? Les manté? O pot ser que fins i tot les agreugi?

Per tal que el canvi climàtic tingui en compte tots els col·lectius, és necessari revisar els diferents usos que es fan dels diversos mètodes de transport, així com les necessitats que impulsen aquests usos. D’aquesta anàlisi apareix el que es comença a anomenar “Pobresa de Transport”. Però, què vol dir?

No existeix una definició clara i establerta sobre pobresa de transport, tot i que la terminologia utilitzada es refereix a la inassequibilitat del transport, la inaccessibilitat, la impossibilitat d’accedir a certes activitats econòmiques/socials a causa de la manca d’opcions de transport i a l’exposició a les seves externalitats com la contaminació (Alonso-Epelde, E. et al, 2023). L’Observatori de la Transició Energètica i l’Acció Climàtica (OTEA) fa poc va realitzar un estudi (2023) que té l’objectiu de conceptualitzar la pobresa de transport i proposar una definició preliminar dels indicadors per a representar els usuaris vulnerables. Per a aconseguir-ho, l’estudi va utilitzar microdades de l’Enquesta de Pressupostos Familiars de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) d’Espanya per a fer una anàlisi integral de la pobresa en el transport en diversos grups sociodemogràfics. Els resultats de l’estudi aporten una comprensió profunda de la naturalesa de la pobresa en el transport i l’impacte a les poblacions vulnerables, que pot informar les intervencions i iniciatives polítiques destinades a abordar aquest problema crític.

Segons els acadèmics, les dones es veuen més afectades per la pobresa de transport, l’accés al transport i els problemes de mobilitat que els homes, ja que tenen menys accés a opcions de transport i el disseny del transport està altament masculinitzat i, per tant, no satisfà les necessitats de les dones (Ilárraz, 2006, Vilagran , 2014). Els desafiaments de mobilitat que enfronten les dones en el dia a dia i la manera en què les deficiències en el transport públic contribueixen a l’exclusió social d’aquest grup estan relacionats amb les normes socials. Per culpa d’aquestes normes, les dones generalment aguanten la càrrega de feina de les cures i de les tasques domèstiques (Guasch, 1998; Tobio, 2000).

Durant els últims anys, diferents mitjans han promogut la necessitat d’aprofundir en l’exclusió i la vulnerabilitat social especialment en el context urbà i principalment vinculada a la mobilitat i la feminització de la pobresa i la desigualtat de gènere en els patrons de mobilitat (Soldevila, 2018; Ortiz Escalante, 2019).

En aquest sentit també hi ha investigacions acadèmiques que s’han centrat en els patrons de l’exclusió social en les polítiques de transport, la planificació urbana i l’habitatge des d’una perspectiva de gènere (de Madariaga & Novella-Abril, 2022). Entendre els patrons de viatge diferenciats per gènere és crucial per a dissenyar sistemes de transport inclusius que satisfacin de manera eficaç les necessitats de diferents grups d’usuaris. És per això que alguns acadèmics han començat a discutir sobre les «mobilitats de les activitats de cura» amb l’objectiu de visibilitzar la necessitat d’avaluar i d’identificar com les activitats de cura modelen els patrons de viatge (de Madariaga & Zucchini, 2019).

Segons Sara Ortiz, de Col·lectiu Punt 6, és de vital importància pensar en el model de mobilitat que volem, un model centrat en la proximitat, que tingui en compte les necessitats de les diferents persones. La falta d’una perspectiva social es deu perquè la majoria dels funcionaris i responsables en l’àmbit de la mobilitat de les polítiques públiques són homes blancs, d’uns 50 anys, amb un alt nivell socioeconòmic i una formació acadèmica tècnica, de manera que no tenim una percepció ampliada, integral i inclusiva de la realitat.

D’altra banda, un indicador molt important hauria de ser la immobilitat, és a dir, la gent que per algun motiu decideix no moure’s, i preguntar el perquè és molt rellevant. Quan decideixes no sortir de casa, pot ser que sigui perquè hi ha algú o alguna cosa que t’ho impedeix. Pot ser que sigui perquè simplement no necessites moure’t o potser no pots moure’t? O pot ser que es degui a una sensació d’inseguretat?

En definitiva, recollir les dades necessàries i de manera adequada (separant els usuaris per gènere, edat, etc.) ens pot donar informació valuosa sobre els diferents patrons de mobilitat que distingeixen els diversos col·lectius de persones. Això no només ens permet detectar les zones i els col·lectius que pateixen pobresa en el transport, sinó que és clau per a abordar íntegrament com es transforma el sector, i que alhora sigui una oportunitat per a fer planificacions urbanístiques innovadores, que incentivin canviar la nostra manera d’entendre com ens movem, des de les necessitats de tots, i fent-ho de manera sostenible.

Des d’Ecoserveis tractem la pobresa de transport des de diferents perspectives, impulsem projectes específics com el de Mobilitat Justa, on treballem com afecten les desigualtats en la mobilitat dels col·lectius i territoris més vulnerables de la ciutat de Barcelona per a promoure entre ells alternatives de mobilitat més sostenibles. També hem estat treballant per a aportar al debat d’una futura definició europea de pobresa de transport que permetrà dissenyar polítiques de transport que afavoreixin una vida digna per a totes les persones, independentment del gènere, el context socioeconòmic, demogràfic o geogràfic. I treballem en xarxa en aquesta temàtica també a través del Grup de desigualtats en el transport promogut per ECODES.

* Text traduït al català per Anna Miralta Solé.